Per què un centre educatiu necessita filtrar continguts: què hi ha en joc

El filtratge no és només una qüestió del departament d'informàtica

És fàcil pensar en el filtratge com una funció més del tallafoc: es bloquegen determinades pàgines, se'n permeten d'altres i l'assumpte queda resolt. En un centre educatiu, però, la decisió és força més complexa perquè la tecnologia ha de respondre a una política prèvia. El centre ha de decidir quin tipus d'accés vol oferir a l'alumnat, quines diferències hi haurà entre etapes educatives, quins continguts s'han de limitar i quina llibertat necessita el professorat per treballar amb normalitat. Una política adequada per a un alumne de vuit anys difícilment serà la mateixa que per a un de disset, i una configuració que funciona bé per a un grup de primària pot resultar completament inadequada a batxillerat.

També cal pensar en les excepcions. Un sistema de filtratge pot bloquejar per error una pàgina legítima que un professor necessita per a una classe que comença d'aquí a vint minuts. En aquest cas no n'hi ha prou que el sistema sigui capaç de bloquejar; hi ha d'haver una manera clara i ràpida de revisar la incidència i autoritzar el recurs quan correspongui. Aquesta diferència és important: una cosa és tenir un filtre instal·lat i una altra de molt diferent disposar d'una política de filtratge dissenyada per funcionar en el dia a dia d'una escola.

El centre té una responsabilitat sobre l'entorn que ofereix a l'alumnat

La protecció dels menors dins del centre no desapareix quan una activitat passa d'un llibre o del pati a una pantalla. L'article 1903 del Codi civil estableix la responsabilitat de les entitats titulars de centres docents d'ensenyament no superior respecte dels danys causats per alumnes menors mentre són sota el control o la vigilància del professorat en activitats escolars, extraescolars i complementàries. La Llei orgànica 8/2021 de protecció integral a la infància i l'adolescència davant la violència també estableix obligacions en l'àmbit educatiu relacionades amb la seguretat i la responsabilitat digital, els protocols d'actuació i la figura del coordinador de benestar i protecció. A això s'hi suma la Llei orgànica d'educació, que preveu expressament la necessitat de reduir els riscos derivats d'un ús inadequat de les tecnologies en l'àmbit escolar.

Això no vol dir que instal·lar un sistema de filtratge elimini la responsabilitat del centre ni que es pugui garantir que mai no s'accedirà a un contingut inadequat. Cap eina no pot prometre una cosa així. El que sí que pot fer un centre és disposar d'una política definida, aplicar mesures tècniques coherents amb aquesta política i tenir capacitat per revisar el que ha passat quan apareix una incidència. La diferència entre comptar amb aquest marc i no poder acreditar cap mesura és important tant des del punt de vista educatiu com des del de la gestió del centre.

El problema va molt més enllà del contingut sexual

Quan es parla de filtratge a les escoles, la primera categoria que sol aparèixer és la pornografia, i és comprensible que sigui així. L'informe «Desinformación sexual: pornografía y adolescencia», publicat per Save the Children el 2020 a partir d'una enquesta a 1.753 adolescents d'entre 13 i 17 anys, situava el primer accés a la pornografia als 12 anys de mitjana. D'altra banda, segons l'Enquesta sobre equipament i ús de tecnologies d'informació i comunicació a les llars de l'INE del 2025, el 96,5 % dels menors d'entre 10 i 15 anys feia servir internet. Són xifres que ajuden a entendre per què l'accés a determinats continguts preocupa cada vegada més els centres i les famílies.

Però reduir el filtratge a bloquejar contingut sexual deixa fora una part important del problema. També hi ha continguts violents, pàgines relacionades amb apostes, comunitats que normalitzen conductes d'autolesió o trastorns alimentaris, estafes adreçades a adolescents, missatgeria anònima, determinades sales de xat, serveis d'emmagatzematge personal i eines en línia que el centre pot considerar inadequades per a determinades edats o contextos. Segons les dades de l'enquesta ESTUDES 2023 recollides per l'Observatori Espanyol de les Drogues i les Addiccions, el 10,7 % dels estudiants de 14 a 18 anys s'havia jugat diners per internet durant els dotze mesos anteriors.

Per això, una política de filtratge no hauria de començar preguntant únicament quines pàgines cal bloquejar. La pregunta de fons és força més àmplia: quin tipus d'accés a internet vol oferir el centre des dels seus dispositius i des de la seva xarxa durant la jornada escolar.

Filtrar no vol dir prohibir internet

Una de les objeccions més raonables que apareixen quan es planteja aquest tema en un claustre és si filtrar continguts pot acabar convertint-se en una forma de sobreprotecció. Els alumnes necessiten aprendre a fer servir internet amb criteri, reconèixer continguts falsos, detectar riscos, gestionar la seva privacitat i moure's en entorns digitals que fora de l'escola no estaran filtrats. Aquesta educació és imprescindible i cap eina tecnològica no la pot substituir.

Ara bé, educar en l'ús responsable d'internet no vol dir que qualsevol contingut hagi d'estar disponible des de qualsevol dispositiu del centre i a qualsevol edat. L'escola ja pren decisions semblants en altres àmbits: selecciona els llibres de la biblioteca, decideix quines pel·lícules es poden projectar, quines activitats són apropiades per a cada etapa i quins recursos fa servir el professorat a classe. Amb internet passa una cosa semblant. El centre defineix quins recursos posa a disposició de l'alumnat dins d'un context educatiu i amb quins límits.

Per això una bona política de filtratge no consisteix a bloquejar com més millor. Consisteix a limitar el que realment representa un risc o no té sentit en l'entorn educatiu i permetre tot el que alumnes i professors necessiten per aprendre i treballar amb normalitat.

Primària, secundària i batxillerat no necessiten el mateix internet

L'edat i l'etapa educativa canvien molt el tipus d'accés que té sentit oferir. A primària sol ser raonable treballar amb un entorn més controlat, mentre que a secundària es pot ampliar progressivament l'accés a determinats recursos. A batxillerat l'autonomia ha de ser considerablement més gran, perquè l'alumne necessita investigar, comparar fonts, fer servir eines diverses i treballar d'una manera més semblant a la que trobarà als estudis superiors.

Això obliga que el sistema pugui aplicar polítiques diferents per grups, perfils o etapes i no simplement una llista de pàgines bloquejades per a tota l'escola. El professorat necessita, a més, un nivell d'accés diferent del de l'alumnat, ja que pot requerir recursos que no tindria sentit deixar disponibles directament per a un alumne. Per això a PenwinEdu insistim a relacionar identitat, dispositiu i política: saber qui es connecta permet aplicar les regles adequades a cada perfil sense obligar que tot el centre navegui amb les mateixes restriccions.

Si el centre no ho detecta, el problema no desapareix

Una infraestructura que no permet veure determinats problemes pot fer creure que aquests problemes no existeixen. En el cas del filtratge, un centre que no disposa de cap eina per detectar certs accessos simplement no sap si s'estan produint. La incidència sol aparèixer quan algú la comunica, ja sigui un professor, un alumne o, sovint, una família. I si la comunicació arriba diversos dies o setmanes després, reconstruir el que ha passat resulta molt més difícil.

Llavors comencen les preguntes: des de quin dispositiu s'hi va accedir, en quin moment, si va ser una cosa puntual o s'estava repetint, quina xarxa es va fer servir i si hi havia més alumnes implicats. Un sistema ben plantejat pot aportar informació útil per entendre què ha passat i actuar amb més criteri. Això no vol dir convertir la xarxa de l'escola en un sistema de vigilància permanent dels alumnes. Registrar determinades dades de navegació i supervisar individualment el que fa una persona són decisions diferents, i el centre ha de definir amb claredat què necessita registrar, qui pot consultar aquesta informació i durant quant de temps.

Una bona política també protegeix la relació amb les famílies

Les famílies poden abordar aquest tema des de posicions molt diferents. Algunes volen saber què fa l'escola per evitar que els seus fills accedeixin a determinats continguts; d'altres poden preocupar-se pel nivell de control que el centre exerceix sobre l'activitat digital de l'alumne. Totes dues preocupacions són raonables i convé poder respondre a totes dues amb alguna cosa més que una explicació improvisada quan apareix una incidència.

La millor manera de fer-ho és disposar d'una política clara i coneguda. Aquesta política hauria d'explicar quines categories es bloquegen, quines diferències hi ha segons l'edat, quina informació queda registrada, qui la pot consultar, com pot plantejar una família un dubte o una discrepància i què passa quan el sistema bloqueja un recurs que sí que hauria d'estar permès. Quan aquestes decisions es prenen i es comuniquen abans que aparegui un problema, el filtratge deixa de semblar una eina activada des d'informàtica i passa a formar part de la política educativa i de convivència del centre.

Com plantegem el filtratge a PenwinEdu

A PenwinEdu no comencem un projecte de filtratge preguntant quantes llicències necessita l'escola. Abans necessitem entendre com funciona el centre: quines etapes té, quins dispositius fa servir, com accedeixen a internet els alumnes, quines necessitats té el professorat, quin sistema fa servir per identificar els seus usuaris i quin grau d'autonomia vol oferir a cada edat. També és important saber qui gestionarà les excepcions, quina capacitat de resposta necessita el centre i com vol actuar quan aparegui una alerta durant el curs.

A partir d'aquí es dissenya la política i es decideix com s'ha d'aplicar tècnicament, ja sigui des del tallafoc, des dels dispositius mateixos o combinant totes dues capes. Aquestes són les qüestions que revisem:

• Quines categories de contingut s'han de limitar en cada etapa educativa.
• Quines diferències hi ha d'haver entre alumnat, professorat i administració.
• Què passa quan un dispositiu surt del centre i es connecta a una altra xarxa.
• Com es gestionen els equips que no pertanyen a l'escola però accedeixen a la seva xarxa.
• Quina informació té sentit registrar i durant quant de temps.
• Qui podrà consultar aquesta informació.
• Com es desbloqueja ràpidament un recurs legítim que cal a classe, i qui ho pot fer.
• Quin procediment se segueix quan apareix un contingut que hauria d'haver estat bloquejat.

L'experiència educativa forma part de la solució

No hi ha una configuració universal vàlida per a totes les escoles. Dos centres amb el mateix nombre d'alumnes poden necessitar polítiques molt diferents per les edats que atenen, el seu projecte educatiu, el tipus de dispositius que fan servir o el nivell d'autonomia que volen donar als seus alumnes. Per això el filtratge s'ha d'adaptar al centre i no a l'inrevés.

Un tallafoc o una plataforma de filtratge poden oferir centenars d'opcions de configuració. Saber quines fer servir, en quin moment i amb quin nivell de restricció és una altra qüestió. A PenwinEdu fa anys que treballem amb centres educatius i coneixem moltes de les situacions que apareixen a les aules, als departaments TIC i en la relació amb les famílies. Aquesta experiència és la que posem al servei dels nostres clients quan dissenyem una política de filtratge.

La nostra feina no consisteix únicament a instal·lar una eina o configurar unes regles en un tallafoc. Consisteix a buscar un equilibri raonable entre seguretat, protecció de menors, privacitat i llibertat perquè professors i alumnes puguin treballar amb normalitat. Aquest equilibri no és idèntic a primària, secundària o batxillerat, ni tampoc no ha de ser necessàriament igual en dues escoles diferents. Entendre aquesta realitat educativa és tan important com conèixer la tecnologia que hi ha al darrere.

PenwinSafe: filtratge i gestió pensats per a centres educatius

A PenwinEdu despleguem i mantenim solucions de filtratge de continguts i gestió de dispositius específicament per a centres educatius. Amb PenwinSafe, el centre pot aplicar polítiques diferents segons usuaris, grups i etapes educatives, mantenint una gestió centralitzada i adaptada a la seva realitat. L'objectiu no és simplement bloquejar continguts, sinó aconseguir que la política definida per l'escola es pugui aplicar d'una manera coherent i manejable durant tot el curs.

A més, el projecte no s'acaba el dia de la instal·lació. Les necessitats canvien, apareixen noves plataformes, s'incorporen aplicacions i determinats recursos que avui no existeixen es poden convertir demà en eines habituals d'aula. Per això l'acompanyament i el suport formen part de la solució. PenwinSafe està disponible des de 3,5 € per dispositiu i any, i l'estudi previ del centre no té cost ni compromís.