La política d'ús de la tecnologia del centre: com s'escriu i com se sosté

Les normes existeixen encara que ningú no les hagi reunit

Un centre no parteix de zero. Ja hi ha decisions sobre quins dispositius es fan servir, quines pàgines estan bloquejades, quines aplicacions es poden instal·lar, quan es pot utilitzar un portàtil a classe o què passa si un alumne incompleix una norma. Moltes fins i tot estan aplicades tècnicament a l'MDM, al sistema de filtratge o a la configuració de la xarxa.

El problema és que la política escrita i la configuració tecnològica poden haver evolucionat per separat. Hi pot haver una restricció que es va configurar fa tres cursos per resoldre una situació puntual i que ja ningú no recorda per què continua activa. O pot passar el contrari: el reglament estableix una norma que tècnicament no es va arribar a aplicar mai.

Per això el primer pas no hauria de ser descarregar una plantilla i començar a omplir-la. Convé fer inventari del que el centre fa realment avui i comparar-ho després amb el que vol fer a partir d'ara.

A més, no cal que la política es converteixi en un document interminable. Un text raonablement breu, clar i conegut pel professorat, l'alumnat i les famílies sol ser molt més útil que vint pàgines que pràcticament ningú no acaba de llegir.

Què ha de decidir el centre

Una bona política hauria de permetre respondre sense improvisar a qüestions força concretes: qui pot fer servir cada tipus de dispositiu, en quines etapes, per a quines activitats i en quins moments. També hauria d'explicar què passa amb els equips que el centre presta als alumnes, quina responsabilitat hi ha si es malmeten o es perden i quines mesures es poden aplicar quan s'incompleixen les normes. Hi ha, a més, una qüestió especialment important que cada vegada genera més preguntes entre les famílies: què pot veure el centre i què no pot veure.

No n'hi ha prou de dir que «els dispositius estan supervisats». Aquesta frase pot voler dir moltes coses. El centre pot bloquejar determinades categories de navegació, conservar determinats registres o, si la tecnologia ho permet i hi ha una justificació adequada, fer servir funcions de gestió més avançades. Són capacitats diferents i s'haurien d'explicar de manera diferent.

La transparència evita molts conflictes. Les famílies haurien de conèixer per endavant quins controls hi ha, per a què es fan servir i sobre quins dispositius s'apliquen. De la mateixa manera, és convenient explicar també què no fa el centre. Si només s'enumeren les capacitats del sistema sense definir-ne els límits, és fàcil que es generi la impressió que es pot observar molt més del que passa realment.

Filtrar, registrar i visualitzar no són el mateix

Val la pena explicar la distinció perquè tècnicament són accions molt diferents. Un sistema de filtratge pot impedir que un dispositiu accedeixi a determinades categories de contingut. En aquest cas, la política decideix què es pot obrir i què no. Una altra cosa és conservar registres que permetin saber quins accessos s'han produït. I una altra encara més diferent seria visualitzar o controlar la pantalla d'un dispositiu mentre algú l'està fent servir.

No s'haurien de barrejar totes aquestes possibilitats sota l'expressió genèrica «control parental» o «supervisió del dispositiu». Si el centre en fa servir alguna, la política ha d'explicar quina eina s'aplica, amb quina finalitat i en quines circumstàncies.

En un entorn educatiu aquesta claredat és especialment important perquè parlem de menors. Les obligacions d'informació i de protecció de dades fan necessari que les persones afectades puguin entendre quin tractament es fa i per què. El delegat de protecció de dades del centre és, a més, una figura essencial per revisar aquests aspectes abans d'aprovar i comunicar la política.

Un dispositiu de l'escola i un de familiar no són el mateix

És una de les distincions que més importància té quan s'escriu la política. No es pot parlar simplement «dels dispositius» com si tots pertanyessin al mateix entorn.

Quan un portàtil, una tauleta o un panell és de l'escola, el centre el pot administrar com a part de la seva infraestructura: instal·lar aplicacions, configurar la connexió wifi, aplicar restriccions, definir actualitzacions o recuperar l'equip quan calgui. Si aquest dispositiu surt de l'edifici perquè està assignat a un alumne o a un professor, segueix sent propietat del centre i continua subjecte a les condicions d'ús que s'hagin establert.

La situació canvia quan l'equip és de la família o de l'alumne mateix. El centre pot determinar les condicions d'accés a la seva xarxa i als seus serveis, però la capacitat d'administrar un dispositiu personal requereix un marc específic i no s'hauria de donar per descomptada. Les condicions han d'estar perfectament explicades i revisades des del punt de vista de la protecció de dades abans d'aplicar cap gestió addicional sobre un equip que no sigui propietat de l'escola.

Per això és important que la política separi clarament tots dos escenaris. Prometre a les famílies un nivell de control que tècnicament no existeix genera problemes quan arriba el moment d'aplicar-lo. I aplicar a un dispositiu familiar les mateixes polítiques pensades per a un ordinador propietat del centre també pot provocar conflictes innecessaris.

Les regles també poden canviar segons l'etapa

Un alumne de primària no necessita el mateix grau d'autonomia que un de batxillerat. El mateix passa amb les eines disponibles, els horaris d'ús o les restriccions de navegació.

La política hauria de permetre que el centre reflecteixi el seu propi projecte educatiu i evolucioni amb l'edat. Hi pot haver etapes en què l'ús dels dispositius estigui molt dirigit i d'altres en què s'esperi de l'alumne més responsabilitat. La tecnologia ha de poder acompanyar aquesta evolució.

Això té una conseqüència molt concreta per a la infraestructura: l'MDM, el filtratge i la xarxa haurien de permetre aplicar polítiques diferents per etapes, grups o tipus d'usuari. Si l'eina només permet una política idèntica per a tot el centre, probablement acabarà obligant l'escola a triar entre restringir massa uns alumnes o massa poc uns altres.

A PenwinEdu fa anys que veiem que aquest és un dels punts en què més es nota si una solució s'ha dissenyat pensant realment en l'educació. Una escola no és un grup homogeni d'usuaris i la tecnologia no l'hauria de tractar com si ho fos.

També cal dir quan s'apliquen les normes

Una política tecnològica no ha de ser necessàriament idèntica les vint-i-quatre hores. Un dispositiu propietat del centre que un alumne s'endú a casa pot estar sotmès a determinades restriccions durant l'horari escolar i a unes altres de diferents a la tarda. L'escola mateixa ha de decidir on és aquesta frontera i quin ús vol permetre fora de l'aula. L'eina tecnològica simplement ha de ser capaç de traslladar aquesta decisió a una configuració concreta.

També hi pot haver diferències entre una classe, una estona d'esbarjo, una sortida escolar o una activitat extraordinària. Com més clara sigui aquesta distinció, menys dependrà el professor d'interpretar la norma en cada situació.

Aquí torna a aparèixer una idea important: la tecnologia no ha de decidir la política educativa. Primer el centre determina què considera apropiat; després es configura la infraestructura per intentar aplicar-ho de la manera més senzilla possible.

Les famílies, els alumnes i el professorat necessiten versions adaptades

La política afecta col·lectius diferents i no cal comunicar-la exactament de la mateixa manera a tots. Les famílies necessiten conèixer les condicions d'ús dels dispositius, especialment quan l'equip surt del centre, i disposar d'informació clara sobre les mesures de gestió i supervisió que hi ha. L'alumnat hauria de rebre una explicació adaptada a la seva edat, amb normes que pugui entendre i relacionar amb situacions reals.

El professorat també forma part del sistema. Si les normes s'apliquen de manera diferent a cada aula, la política perd ràpidament la seva utilitat. A més, els dispositius que l'escola lliura als seus treballadors també estan subjectes a l'àmbit laboral.

L'article 87 de la LOPDGDD reconeix el dret dels treballadors a la intimitat en l'ús dels dispositius digitals que els facilita l'ocupador i estableix que hi ha d'haver criteris sobre com s'utilitzen. Per tant, les condicions aplicables a un portàtil lliurat a un professor també requereixen la revisió corresponent i no s'haurien de copiar simplement de la política de l'alumnat.

En centres amb formació professional de grau superior, universitats o escoles de negocis apareix, a més, un altre escenari: l'alumnat adult. En aquests casos canvien tant la relació amb les famílies com moltes de les raons que justifiquen determinades mesures aplicades en les etapes obligatòries. Una política que cobreixi diversos nivells educatius ha de reflectir aquestes diferències.

Què passa quan algú incompleix la política

És convenient evitar que cada incompliment es resolgui de manera improvisada. Una cosa és que la direcció adopti una mesura educativa o disciplinària i una altra que tècnicament s'apliqui una restricció sobre un dispositiu. L'equip TIC no s'hauria de convertir en qui decideix quina conseqüència correspon a un alumne. La seva funció és aplicar les decisions que el centre hagi establert seguint el procediment corresponent.

Per exemple, si es decideix restringir temporalment l'accés d'un alumne a un determinat servei, hauria de quedar clar qui pot sol·licitar aquesta mesura, durant quant de temps i qui n'autoritza la retirada. Si aquestes instruccions arriben de manera informal al responsable TIC i no en queda cap registre, mesos després pot continuar activa una limitació que ningú no recorda haver demanat.

La tecnologia permet aplicar restriccions amb molta facilitat. Precisament per això cal que hi hagi un procediment igual de clar per retirar-les.

Una política tecnològica s'ha de revisar cada curs

El document no s'hauria d'escriure una vegada i guardar-se indefinidament. La tecnologia d'una escola canvia massa de pressa. Cada curs apareixen aplicacions noves, es renoven equips, poden canviar les etapes que treballen amb dispositius assignats i es modifiquen algunes eines de gestió. També canvien les necessitats educatives, i l'experiència de l'any anterior mostra quines normes van funcionar bé i quines van generar dubtes.

Una revisió abans de l'inici de curs sol ser suficient per mantenir el document actualitzat. El més eficaç és revisar alhora la política i la configuració tècnica. Per a cada decisió important es pot comprovar si hi ha una política d'MDM, de filtratge o de xarxa que l'apliqui i, a l'inrevés, si cada restricció tècnica que continua activa respon encara a una decisió vigent del centre.

No totes les normes necessiten una solució tecnològica. Algunes se sostenen perfectament amb la feina del professorat i amb l'educació en l'ús responsable. L'important és que el centre sàpiga quines depenen de la tecnologia i quines no.

Quin paper ha de tenir el proveïdor tecnològic

La política d'ús no l'hauria d'escriure el proveïdor informàtic. És una decisió del centre mateix, perquè reflecteix el seu projecte educatiu, la seva manera de treballar i les normes que vol establir amb alumnes, famílies i personal.

El paper del proveïdor comença després: ha de comprovar que les eines disponibles permeten aplicar aquestes decisions d'una manera raonable. Si l'escola vol polítiques diferents per etapa, la infraestructura les ha d'admetre. Si necessita determinats horaris, els ha de poder configurar. I si el sistema genera registres d'activitat, el centre necessita saber exactament què registra, durant quant de temps i qui té accés a aquesta informació.

També cal ser capaços de dir quan una petició no es pot complir tal com està plantejada. Adaptar silenciosament la norma a les limitacions del producte és fer el procés a l'inrevés.

A PenwinEdu treballem precisament en aquest ordre: primer entenem què ha decidit el centre i després ho traduïm, quan és possible i adequat, a polítiques de xarxa, filtratge i gestió de dispositius. La nostra experiència en centres educatius ens permet, a més, anticipar situacions que potser no apareixen durant la primera reunió, però que sorgiran durant el curs.

Una política útil és la que coincideix amb el que passa realment

El valor d'aquest document no és tenir una política tecnològica perfectament redactada per a una inspecció o per enviar-la a les famílies. És que, quan apareix un dubte al febrer, la resposta que rep una família sigui la mateixa que el centre va decidir al setembre i que la configuració dels dispositius reflecteixi aquesta decisió.

La política hauria de deixar clar qui pot fer servir cada tecnologia, per a què, quan, què supervisa el centre, què no supervisa i què passa quan algú incompleix les normes. Després, la infraestructura ha d'acompanyar aquestes decisions sense afegir una complexitat innecessària a la feina del professorat i del responsable TIC.