La xarxa d'una universitat no és la d'una escola gran

El nombre d'estudiants no permet calcular per si sol la capacitat necessària

En una escola, bona part dels dispositius poden ser del centre mateix i estar gestionats amb una política comuna. A més, l'alumnat sol estar-se en espais força previsibles i l'activitat s'organitza al voltant d'horaris definits.

En una universitat la situació canvia. Els estudiants són adults i fan servir majoritàriament els seus propis equips. Una mateixa persona pot portar portàtil, mòbil, tauleta i rellotge, i uns quants d'aquests dispositius poden estar connectats alhora encara que només en faci servir activament un. Això fa que el nombre de dispositius simultanis pugui ser molt superior al nombre d'estudiants presents a l'edifici.

Per això la matrícula serveix per conèixer la dimensió de la institució, però no per dimensionar directament la xarxa wifi. La informació realment útil apareix quan s'analitza la xarxa mateixa: quants dispositius s'hi connecten de manera simultània, on es concentren, quant de temps es mantenen connectats i com canvia aquest comportament al llarg del curs.

En aquest entorn, a més, la identitat de l'usuari pren molta més importància que el dispositiu. Si la institució no administra el portàtil de l'estudiant, la xarxa necessita saber qui s'hi connecta per poder-li assignar els permisos i els serveis corresponents.

La xarxa ha de reconèixer la persona, no dependre d'una contrasenya compartida

En un campus és poc pràctic gestionar l'accés amb una única clau wifi que coneixen milers de persones. La contrasenya acaba circulant, no permet distingir perfils i complica moltíssim la retirada de l'accés quan algú deixa la institució.

Un model basat en la identitat permet que cada persona es connecti amb les seves pròpies credencials i que la xarxa determini automàticament quin nivell d'accés li correspon. Un estudiant pot rebre unes polítiques, un investigador unes altres, el personal d'administració unes altres i un proveïdor extern un accés completament diferent, sense necessitat de crear una xarxa wifi diferent per a cada cas.

Aquest enfocament també facilita que l'accés acompanyi l'usuari quan canvia d'edifici. Un estudiant pot assistir a una classe en una facultat, estudiar després a la biblioteca i acabar el dia en un altre edifici sense haver d'aprendre contrasenyes diferents ni canviar de xarxa manualment. És precisament un dels escenaris en què solucions com PenwinIn aporten valor: l'autenticació depèn de la identitat de cada persona i no d'una contrasenya genèrica que circula per tot el campus.

Una biblioteca no es dimensiona igual que una aula magna

En l'educació superior apareixen molts espais el comportament dels quals no té un equivalent directe en una escola. Una aula magna pot concentrar centenars de persones durant un període relativament curt. L'entrada i la sortida es produeixen gairebé alhora i la densitat de dispositius es pot disparar durant una conferència o una presentació. Una biblioteca, en canvi, manté els usuaris connectats durant diverses hores seguides i el consum es manté estable durant períodes llargs.

Les cafeteries, els patis i les zones exteriors tampoc no són simplement espais de pas. Molts estudiants hi treballen amb el portàtil, hi fan videotrucades o hi segueixen una classe en línia. Els laboratoris poden tenir equipament propi connectat a la xarxa i necessitats completament diferents de les d'una aula convencional.

Això obliga a estudiar cada zona segons el seu ús real. Un espai en què dues-centes persones s'estan quatre hores no s'hauria de dissenyar amb el mateix criteri que un altre en què dues-centes persones hi entren durant vint minuts.

En una universitat el moment més exigent pot durar setmanes

Una diferència important és que la càrrega de la xarxa canvia molt al llarg del calendari acadèmic. Durant els processos de matrícula, milers d'usuaris poden accedir simultàniament a les mateixes plataformes. En aquell moment potser el problema principal no és la cobertura wifi, sinó la capacitat de sortida a internet o els sistemes d'autenticació.

L'època d'exàmens genera un altre patró. Les biblioteques i les sales d'estudi poden estar ocupades durant moltes hores, ampliar els horaris i concentrar una quantitat de dispositius molt superior a l'habitual. Una infraestructura que funciona perfectament durant la major part de l'any pot mostrar les seves limitacions precisament durant les setmanes en què més es necessita.

Per això no n'hi ha prou de dimensionar a partir d'una setmana normal. Cal identificar quins són els moments més exigents del calendari i comprovar que la infraestructura hi té prou marge.

La xarxa de recerca necessita una separació específica

Un campus universitari pot incorporar, a més, una cosa que canvia completament l'arquitectura: grups de recerca amb servidors propis, instrumentació científica, equips de càlcul i dades subjectes a requisits especials de confidencialitat. Aquest entorn no hauria de compartir el mateix segment de xarxa que el trànsit habitual dels estudiants. La separació entre tots dos mons permet controlar qui pot accedir a cada recurs, reduir l'impacte d'una possible incidència i aplicar polítiques de seguretat adaptades al nivell de risc.

Hi ha, a més, equips científics que no sempre es poden mantenir com un ordinador convencional. Alguns instruments depenen de sistemes de control antics que no es poden actualitzar fàcilment perquè una versió nova en podria afectar el funcionament, el calibratge o el suport del fabricant. En aquests casos la solució no consisteix necessàriament a actualitzar, sinó a aïllar correctament l'equip i controlar molt bé amb què es pot comunicar.

Això demostra per què la segmentació de xarxa no és només una qüestió organitzativa. Es pot convertir en una part essencial de la seguretat de la recerca.

Les residències universitàries tenen necessitats completament diferents

Quan el campus inclou una residència o un col·legi major, la xarxa deixa de ser només acadèmica. Per al resident, aquesta connexió és també el seu internet domèstic.

A la nit apareixen televisors, consoles, altaveus, videotrucades i serveis de streaming. El patró d'ús es desplaça cap a les tardes, les nits i els caps de setmana, precisament quan l'activitat de les facultats pot haver disminuït.

Hi ha, a més, una necessitat tècnica especialment interessant. En una xarxa d'estudiants és habitual aïllar uns dispositius dels altres per seguretat. En una residència, en canvi, cada usuari pot voler que el seu portàtil trobi el seu propi televisor o altaveu, però no els dispositius de l'habitació del costat. És a dir, el sistema ha de permetre certa comunicació dins de l'entorn del resident mateix i mantenir alhora l'aïllament respecte a la resta.

Això obliga a plantejar la residència com un servei específic i no com una simple extensió de la xarxa wifi de les aules. I té una altra conseqüència important: la connexió forma part del servei d'allotjament que rep el resident, de manera que la disponibilitat i el suport hi guanyen encara més pes.

L'accés de convidats deixa de ser excepcional

En una escola hi pot haver convidats de manera puntual. En un campus universitari les visites poden ser constants: congressos, jornades, professors externs, tribunals, processos de selecció, empreses col·laboradores o proves d'accés.

Això vol dir que l'accés de convidats no s'hauria de resoldre cada vegada amb una contrasenya escrita en un paper. Ha de ser un servei capaç de generar accessos de manera ordenada, limitar-ne la durada i suportar centenars d'usuaris quan calgui.

El sistema també hauria de permetre saber qui ha creat cada accés i durant quant de temps estarà actiu. La facilitat d'ús és important, però no hauria d'implicar perdre el control sobre qui fa servir la xarxa de la institució.

eduroam s'ha de tenir en compte des del disseny

Per a moltes universitats apareix eduroam, el servei d'itinerància acadèmica que permet als membres de les institucions participants connectar-se amb les credencials de la seva pròpia organització quan visiten una altra institució. A Espanya el servei el coordina RedIRIS i, segons les dades d'eduroam.es, hi participen més de 180 organitzacions al país i és present en més de cent països. Si una universitat ja fa servir eduroam o el vol incorporar, és una decisió que s'ha de preveure des del principi, perquè afecta el model d'autenticació i la manera com s'estructura l'accés a la xarxa.

No s'hauria de tractar com un afegit que s'incorpora després d'acabar el desplegament. Forma part de l'estratègia d'identitat i mobilitat del campus.

Una escola de negocis tampoc no és exactament una universitat

Les escoles de negocis comparteixen algunes característiques amb la universitat: alumnat adult, dispositius personals i necessitat d'alta disponibilitat. Però tenen particularitats pròpies.

Una d'elles és l'elevada presència d'alumnat internacional. Molts participants arriben per a programes de pocs mesos, fan servir equips comprats en països diferents i necessiten estar connectats des del primer dia. Això fa especialment important que el procés d'incorporació a la xarxa sigui senzill i que la documentació d'accés també estigui disponible en anglès.

També canvia el calendari. Bona part de la formació executiva es pot concentrar els divendres a la tarda, els dissabtes o en setmanes intensives. El moment adequat per fer manteniment ja no es pot donar per suposat: una intervenció el dissabte al matí pot ser pràcticament invisible en una escola i afectar una de les sessions més importants d'una escola de negocis.

A això s'hi sumen les aules híbrides. Quan una part del grup està connectada en remot, no només importa la velocitat de baixada. L'estabilitat de la connexió, el trànsit de pujada i la qualitat dels sistemes d'àudio i vídeo esdevenen fonamentals. I molts alumnes fan servir portàtils corporatius connectats a les VPN de les seves empreses, cosa que afegeix una altra capa que cal tenir en compte. Per això la infraestructura de xarxa i l'equipament audiovisual d'aquestes aules s'haurien de plantejar com un únic conjunt, no com a projectes independents.

La mobilitat ha de funcionar entre edificis i seus

En una universitat gran, un usuari es pot moure constantment entre facultats, biblioteques, laboratoris i altres edificis. L'experiència hauria de ser la mateixa a tots.

L'estudiant no s'hauria de preguntar quina és la contrasenya de la facultat on és. L'investigador tampoc no hauria de perdre el seu nivell d'accés quan es trasllada a un altre edifici. La xarxa ha de reconèixer la identitat i aplicar les polítiques corresponents independentment del punt del campus des del qual es connecti.

Això encara és més important en institucions amb diverses seus, centres adscrits o edificis distribuïts en ubicacions diferents. Una suma de xarxes independents pot semblar més senzilla inicialment, però amb el temps multiplica l'administració, les incidències i les diferències entre edificis. La gestió centralitzada permet que tota la institució funcioni amb un mateix criteri encara que físicament estigui repartida en moltes ubicacions.

El monitoratge ha d'entendre el calendari del campus

Una xarxa universitària necessita, a més, una estratègia de suport adaptada als seus horaris reals. Una universitat amb la biblioteca oberta fins molt tard o una escola de negocis amb activitat els dissabtes no pot donar per fet automàticament que la millor finestra de manteniment sigui la mateixa que en una escola.

També cal saber què està passant abans que arribin les incidències. El monitoratge continu permet detectar punts d'accés fora de servei, enllaços amb problemes o increments anòmals d'utilització i relacionar-los amb els patrons normals del campus.

La qüestió no és només rebre alertes. L'experiència serveix per interpretar si el que veiem és realment una anomalia. Una biblioteca plena en època d'exàmens pot multiplicar el seu nombre habitual de dispositius sense que hi hagi cap problema; el mateix creixement un dimarts qualsevol de novembre potser sí que mereix que s'investigui.

Dissenyar un campus exigeix conèixer com funciona

Una universitat, una escola de negocis o un col·legi major tenen necessitats tecnològiques diferents entre si, encara que tots pertanyin al sector educatiu. El coneixement d'un entorn no s'hauria de traslladar mecànicament a l'altre.

A PenwinEdu dissenyem, despleguem i mantenim xarxes per a escoles, universitats, escoles de negocis, formació professional, residències i col·legis majors. A més de la infraestructura wifi, treballem l'autenticació amb PenwinIn i fem el monitoratge 24/7 de les xarxes que gestionem, amb un servei de suport amb resposta en menys de quatre hores laborables.

La nostra experiència en educació ens permet començar cada projecte per la pregunta correcta: com fa servir realment la tecnologia aquella institució. En un campus, això vol dir entendre les setmanes de matrícula i d'exàmens, els laboratoris, les biblioteques, els convidats, la mobilitat entre edificis, les residències i els horaris de la formació executiva abans de decidir quants punts d'accés calen.